El guió i story board
El guió d’un film pot ser de moltes formes, però els professionals solen parlar de dues tipologies: el guió literarii el guió tècnic.
El guió tècnic
És el desglós, pla a pla, del guió literari. El desglós es fa tant a nivell d’imatge, o banda visual, com d’àudio, és a dir, de banda sonora. Complementa el guió literari i de fet és l'eina que s’utilitza a l’hora de rodar el film. És quelcom realment imprescindible. Exposa com han de filmar-se cadascun dels plans (angulació, moviments de càmera...), aporta les indicacions sobre com s’ha de gravar la banda sonora corresponent a cada una de les imatges. A més, expressa l’ordre en la filmació de les seqüències, tenint en compte la rendibilització dels recursos espacials i temporals (pla de rodatge). Per exemple, es poden fer dos plans seguits aprofitant un mateix espai i després es poden muntar per separat.
El guió literari
Està escrit en un llenguatge força senzill i directe. Inclou la descripció dels espais, els personatges i les accions que conformen l’argument d’una història, però també detalla els diàlegs que han de dir els ínterprets. La seva utilitat radica fonamentalment en el fet que, a partir del seu contingut, les persones que s’encarreguin de filmar la història se la puguin imaginar visualment per poder traduir-la en imatges. Qualsevol guió té una estructura bàsica: inici, nus i desenllaç.
DireccióSe li atribueix l’autoria del relat audiovisual. La persona que fa aquesta tasca s’encarrega, entre altres coses, de la posada en escena del guió, de la direcció dels intèrprets, de la coordinació de totes les tasques tècniques. En alguns casos, el treball de direcció pot coincidir amb el de realització i el de guió.
Vindria a ser com un còmic sobre la pel·lícula, és a dir, el dibuix específic de cada un dels plans perquè a l’hora de filmar-los l’equip de rodatge els pugui tenir plasmats tal i com han de ser.
Guió
És el fil conductor d’un missatge seqüenciat i fer-lo és la operació previaa la reaitzacií d’una obra definitiva en còmic, fotonovela, video...
La guinotzació és la operació de planificació que esdevé l’eina indespensableper a treballar amb llengüetges seqüenciats.
Tot guionista es fa 3 preguntes bàsiques: Què es vol dir, com s’ha de dir i què cal mostrar per dir-ho.
tes és la d’escriure el text sobre l’argument del film i sobre aspectes de la seva filmació.
Realització
Consisteix en la direcció de tot el procés de rodatge i edició. La persona que la porta a terme pren bàsicament les decisions formals: situació de les càmeres, tipus de planificació, muntatge, etc. en base a les pautes del guionista i a les directrius de la direcció. En el cas del cinema, la realitzadora o el realitzador té la categoria de director.
Producció
L’equip de producció s’encarrega de posar els mitjans materials perquè el relat audiovisual sigui una realitat: aconseguir els diners, l’equip tècnic, l’equip artístic, etc. A més, ha de tenir cura de què tot estigui a punt en el moment de l’enregistrament. En el cinema, té els drets de propietat del producte. En la televisió és freqüent que la tasca de producció la faci la mateixa cadena amb els seus professionals tècnics o de contingut i per tant en tingui la propietat. Darrerament es tendeix també a encarregar la execució d’un film a una productora externa que aporta el seu equip humà i s’estableix un contracte de producció associada.
Navengat per la xarxa he trobat un exemple de guió realitzat per nois i noies d'IES, que tracten el tema dels drets dels infants.
Guió
Desprès d’un dia ple de problemes, una noia decideix anar al bar a prendre unes copes. 
Quan anava a pagar, se n’adona que no porta diners.
Va començar a imaginar que fer:
Decideix canviar d’estratègia...
Tampoc es bona idea per aconseguir la seva fita i...
Comença a pensar altra cosa...
Això no serveix i....
Decideix parlar amb el cambrer, es posa nerviosa, tremola....
De cop i volta el cambrer s’apropa a la taula i li diu que la persona de la taula de darrera, ha pagat el compte.
Sospira i es gira per donar-li las gràcies i no troba a ningú, comença a imaginar qui seria aquella persona i que havia passat....
Moralina:” La imaginació complica la realitat, no li donis més voltes”
Els plans
El concepte de pla s'aplica en cinema, vídeo o foto en un doble sentit: com a unitat de presa i com a valor d'enquadrament. Es parla de pla com a unitat de presa per referir-se al conjunt d'imatges que en el moment de la presa s'enregistren amb continuïtat.
Es parla, en canvi, de pla com a valor d'enquadrament per referir-se al grau d'apropament de la càmera a la realitat. És en aquest sentit que es parla de planificació. La categorització pren com a mesura de referència la persona humana, fent la relació de plans en funció de l'allunyament o apropament de la persona.
Simplificant bastant, pot dir-se que els plans més llunyans aporten un valor descriptiu mentre que els plans més propers hi aporten un valor expressiu o dramàtic. Els plans mitjans aporten sobretot un plus narratiu.
TIPUS DE PLANS
Gran Pla General. Mostra un gran paisatge o una multitud. L'entorn és més important que la persona. Normalment té valor descriptiu, però pot adquirir un valor dramàtic quan es pretén destacar la petitesa d'un ésser en una multitud o enfront de la natura.
Pla General. Mostra un escenari ampli en el que s'incorpora una persona o grup de persones que ocupa un terç o una quarta part de l'enquadrament.
Pla de conjunt. Abraça un petit grup de persones. Interessa l'acció. La persona queda encaixada dins un espai, però amb prou marge de moviment.
Pla sencer. Els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els peus d'un o dos personatges. Interessa l'acció
Pla americà o tres quarts. Els límits superior i inferior coincideixen amb el cap i els genolls de la persona. És un enquadrament molt cinematogràfic, que s'utilitzava sobretot als westerns per oferir la cara i el revòlver de l'actor.
Pla mitjà. Presenta la persona tallada per la cintura, és a dir, de mig cos en amunt. Interessa la reacció del personatge davant una realitat.
Primer pla. Presenta el rostre sencer o com a molt amb l'espatlla. És un pla molt expressiu, psicològic i dramàtic.
Primeríssim pla. Mostra una part del rostre o del cos d'una persona. Potencia el valor dramàtic. del pla.
Pla de detall. Mostra un objecte o part d'un objecte. Normalment s'incorpora com a pla d'inserció dins d'una narració.
ELS ANGLES
L'angulació fa referència a la diferència entre el nivell de la presa de vista i el de l'objecte o subjecte que han de ser fotografiats o filmats. L'angle de visió és una variable que pot potenciar el valor expressiu de la presa. Convencionalment es fa aquesta classificació:
La il.luminació té, a més a més del valor funcional, un valor expressiu o artístic. La il.luminació pot ser suau, i dona un aspecte amable, o dura, que pot resultar fins i tot amenaçadora. Normalment s'hi juga amb tres o quatre fonts de llum diferents per tal de donar un o un altre resultat. Per exemple, si volem resaltar la boca d'un personatge misteriós que parla, podem fer servir un focus de llum frontal inferior. O si volem enfosquir un rostre, fem un contrallum.
Tot una exposició on poder veure, tocar, buscar, investigar... mare de Déu!! Quantes portes obertes al món de l’educació!! Mai m’havia parat a pensar en tots els recursos i possibilitats que es poden oferir en el món de l’educació!!
Una de les coses que vam poder veure amb molta més profunditat són les pissarres digitals, com la que vam poder veure en classe, però amb els altres formats, estils i maneres d’utilitzar, l’exposició estava molt ple on cadascun oferia les seves ofertes i recursos tot explicant el seu funcionament, cost i utilització en les aules...
Un altre recurs presentat en el recinte, és el lincat, linkat és el projecte del Departament d’Educació de
Altres enllaços del lincat
Però no només d’informàtica estava ple el recinte, si no que també hi havia altres estands on oferien tot tipus de recursos educatius, des de museus, materials fungibles (pelikan, stanedler...), com a material d’aula (wesco, hermex...) i fins i tot el circ! Si, si el circ, un estand que mostrava cursets i sortides dirigides a les escoles sobre el circ.
I com oblidar la nostra experiència com a locutors de ràdio, en l’estand de l’xtec/radio, tota una experiència inoblidable!!!
Algunes fotos que ho mostren...
a- Unes relacionades amb la llengua: com a recurs o eina per estimular la llengua oral (la utilització del català - llengua vehicular de l'escola-) però també com a eina que podia ajudar als nostres alumnes a perfeccionar la parla, i
b- Unes altres relacionades amb els diferents ritmes d'aprenentatge dels alumnes: tots hi podien participar segons els seu nivell o la seva capacitat.
Amb l'experiència i el temps ens hem adonat que la utilització de la ràdio dins l'escola ha permès, a més, treballar altres aspectes i continguts interessants i positius que contribueixen també a la formació dels nostres alumnes:
Les activitats i els plantejaments metodològics els hem plasmat en una webquest:“Fem Ràdio!”. En aquesta webquest tenim la guia, models i activitats per a poder treballar diferents aspectes:
Els audiovisuals (la fotografia, el vídeo, la ràdio, la televisió i el cinema) són uns instruments de comunicació cada vegada més arrelats a la nostra societat, amb uns llenguatges propis, i de gran valor pedagògic, que permeten a infants i joves comunicar i compartir la seva visió del món i representar les seves vivències personals i els seus aprenentatges. Aquests mitjans convergeixen cada vegada més en nous formats digitals afavorits per les tecnologies de la informació i la comunicació.
El Departament d’Educació de
L’objectiu d’aquests premis és afavorir l’educació en comunicació mitjançant la creació artística i crítica dels missatges audiovisuals en els nous formats digitals.
L’objecte de
Poden participar en aquesta convocatòria els centres educatius d’educació primària i d’educació secundària de Catalunya, de titularitat del Departament d’Educació, els de titularitat municipal i els privats concertats.
Es podrà participar en tres modalitats: fotografia escolar, vídeo i televisió escolar, i ràdio escolar, i en dues categories per cada modalitat: primària i secundària.
Quantes vegades, en sortir del cinema, comentem l'argument de la pel·lícula, aquella escena que ens ha sorprès, la fotografia, els actors i actrius, etc......? Però, i la música?.
No tots som conscients de que a totes les pel·lícules, existeix un element important, que és la música. Aquesta, no tan sols ompli els espais buits, sinó que emfatitza significats, afegeix càrrega emocional, a més de crear estímuls que les imatges per sí soles no serien capaces de comunicar.
Es per això que us podeu plantejar: És possible el cinema sense la música?.... Se li dóna la importància que realment té?....
Això ens duu a la següent conclusió: el cinema parlava a través de cartells, les expressions dels personatges deien ja tot el que passava amb la cara. Era necessari agregar música des d'un punt de vista estètic? El cinema, de l'una i l'altra manera, és un espectacle de fantasmes, de personatges que no estan vius, que representen als vius. Això li dóna a la música una tremenda rellevància: revitalitzar a aquests personatges, donar-los emocions reals, amb música instrumental romàntica i europea, que tots poguessin manejar com llenguatge. Quan el "dolent" de la pel·lícula apareix, tot pianista agrega uns acords ominosos per a dir-lo, així com un tema d'amor per a la noia o fanfàrries per a l'heroi. La música existeix en el cinema perquè ha de donar-li vida als personatges que apareixen d'altra manera com neros fantasmes. Si algú dubte d'això que vegi Psicosi d'Alfred Hitchcock sense so i després l'hi agregui. Aquí trobarà la seva resposta. La música del cinema no acompanya simplement: subratlla, comenta, agrega, aprofundeix... arrodoneix idees anteriors i estableix un vincle emocional continu amb l'espectador. Per descomptat aquesta funció estètica ha estat una de les característiques més importants sobre la música del cinema.
Moments d'expressió de sentiments i d'enfatització d'una escena... un dels casos que personalment crec que sons més clars,és en les pel·lícules de terror o thrilers, on aquests gràcies a la música o als efectes sonors produïts en aquell moment, fa que l'espectador/a s'espanti o se’n dugui un ensurt just en el moment que es produeix l'èmfasi a la música i es troba amb la imatge o moment...
En el playlist, he posat algunes cançons...
Al llarg del segle XIX es van dissenyar diverses joguines òptiques que feien possible veure imatges en moviment. Aquests enginys -entre els quals trobem el taumàtrop- són els precursors immediats del cinema.
Una aproximació i nou coneixement de la realitat audiovisual i el seu procés de creació a partir de joguines òptiques. És una bona manera de fer entendre els nostres alumnes cóm es fa la imatge i la seva capacitat expressiva.
L'eix conductor d'aquestes activitats és el principi de la persistència retiniana, el qual permet el nostre ull recordar una imatge durant una petita part de temps, de manera que s'uneix a la següent imatge observada i ens permet crear una nova realitat a partir de diverses imatges fixes.
Les joguines òptiques el taumàtrop i la llibreta animada. Mostren clarament el principi de la persistència retiniana i ajuden a entendre el concepte als infants.
Missatges subliminals
A la vida quotidiana, sovint s'afirma (amb o sense evidència) que s’utilitzen tècniques subliminals amb propòsits publicitaris i de propaganda.
QUIN ES EL OBJECTIU PRINCIPAL DELS MISSATGES SUBLIMINALS?
Len Masterman
En un món cada vegada més mediatitzat pels mitjans de comunicació i per les noves tecnologies, és necessari saber descodificar adequadament la informació que ens arriba i saber-la utilitzar correctament. Amb l’aparició de les noves Tecnologies de
El temps dedicat a la televisió varia en funció de l’edat, el sexe i la classe social, i està en relació amb les hores que hi dediquen els pares.
Els nens miren la televisió de
La totalitat del temps dedicat a aquest mitjà de comunicació és de vegades tan elevat que aparentment queda poc temps per menjar, anar a l’escola o dormir. Això es deu a que els nens veuen la televisió mentre dinen o sopen, mentre llegeixen un llibre o fan els seus deures. És la televisió més que qualsevol altre mitjà qui proporciona una base comuna d’informació en les primeres fases de socialització del nen.
La “teleaddicció” no sorgeix espontàniament, sinó per la conjunció de múltiples factors socials, com les condicions de vides urbanes actuals, la dependència internacional i el valor comercial de la informació, entre altres. Els efectes addictius de la televisió es reforcen amb estils de vida urbans i amb el temor a sortir al carrer per interactuar. D’aquesta manera, la televisió es converteix en la distracció fonamental. Els “teleaddictes” no són capaços d’escapar per si mateixos de la imatge, influïts per un mecanisme psicològic semblant al dels fàrmacodependents.
L’home contemporani deu a la comunicació massiva el 85% de la seva informació i coneixement, i dedica a actes relacionats amb la televisió el 75% del temps que no ocupa en treballar o dormir. En general, la tendència apunta a un augment constant en la quantitat de temps dedicat als mitjans massius, particularment pel que fa a la televisió. Fins avui, el temps destinat als mitjans ha tendit a incrementar-se i el seu ús regular sembla haver-se convertit en part indispensable de la vida quotidiana de la societat, amb excepció, potser, dels grups que no tenen possibilitats d’accés a aquests per marginació, aïllament geogràfic o extrema pobresa.
Els nens recorren a la televisió per tal de satisfer les seves necessitats de distracció, reduir tensions, i com a mitjà per obtenir informació.
A més de les motivacions personals, podríem agregar un factor de situació extern al nen: “el nen veu televisió perquè li es imposat pel mitjà”, la veu perquè no li queda cap altre remei. Li és oferta en l’ambient de la llar i se li reforça la conducta de contemplació pels pares. En molts casos constitueix l’única companyia del nen. Veure televisió és un hàbit que es reforça diàriament a traves de gestos, somriures i aprovacions verbals dels adults.
Per què sempre ens creiem tot allò que veiem? Realment la nostra capacitat de deducció es limita a allò que veiem o que estem acostumats? Tot i que la idea sigui la mateixa i ens canviïn els formats d’aquesta, nosaltres hi creiem?
Avui com a benvinguda d’aquesta assignatura, en Pitu ens han ven enredat a tots i totes...
Prendre la postura de que seria el nostre professor que ens conduirà pel camí de la comunicació audiovisual, ens ha fet dubtar dient que ell no era pas el nostre professor, si no que era un periodista o un company de carrera que estava fent tercer? La nostra capacitat de deducció front aquesta situació ens ha fet creure que realment ell era allò que nosaltres pensàvem, el professor. Llavors, per que hem dubtat? La informació que ell ens havia donat ens ha fet creure que era ell, la seva posició davant d’una aula, la capacitat d’explicació i conducció... trets que ens donava el missatge que de que ell era el professor... El nostre dubte ha estat, quan aquesta informació implícita que tothom teníem ens ha fallat quan el missatge donat ha canviat els esquemes establerts.
Un FORMAT establert per unes actuacions i actituds a seguir ens ha fet creure que era allò que potser no era, realment estàvem segurs?
Es per això que no hem de creure sempre el que veiem, o el que tenim endavant, hem de tenir la capacitat de poder ser crítics i selectius amb allò que es veu i no donar per suposat, per que en molts dels casos, potser no es tot cert, o la informació donada no és real... Ja que els formats ens enganyen.
Un clar exemple que vam poder veure és el programa CAMALEÓ, on tot i que se’ns va avisar de que el seu contingut era fictici a l’hora de veure-ho vam caure totes en el parany...
Es per això que no tot el que veiem o la informació que ens arriba a de ser veritat, si no que també ens poden enganyar segons els interessos que es vulguin aconseguir...
