Per què sempre ens creiem tot allò que veiem? Realment la nostra capacitat de deducció es limita a allò que veiem o que estem acostumats? Tot i que la idea sigui la mateixa i ens canviïn els formats d’aquesta, nosaltres hi creiem?
Avui com a benvinguda d’aquesta assignatura, en Pitu ens han ven enredat a tots i totes...
Prendre la postura de que seria el nostre professor que ens conduirà pel camí de la comunicació audiovisual, ens ha fet dubtar dient que ell no era pas el nostre professor, si no que era un periodista o un company de carrera que estava fent tercer? La nostra capacitat de deducció front aquesta situació ens ha fet creure que realment ell era allò que nosaltres pensàvem, el professor. Llavors, per que hem dubtat? La informació que ell ens havia donat ens ha fet creure que era ell, la seva posició davant d’una aula, la capacitat d’explicació i conducció... trets que ens donava el missatge que de que ell era el professor... El nostre dubte ha estat, quan aquesta informació implícita que tothom teníem ens ha fallat quan el missatge donat ha canviat els esquemes establerts.
Un FORMAT establert per unes actuacions i actituds a seguir ens ha fet creure que era allò que potser no era, realment estàvem segurs?
Es per això que no hem de creure sempre el que veiem, o el que tenim endavant, hem de tenir la capacitat de poder ser crítics i selectius amb allò que es veu i no donar per suposat, per que en molts dels casos, potser no es tot cert, o la informació donada no és real... Ja que els formats ens enganyen.
Un clar exemple que vam poder veure és el programa CAMALEÓ, on tot i que se’ns va avisar de que el seu contingut era fictici a l’hora de veure-ho vam caure totes en el parany...
Es per això que no tot el que veiem o la informació que ens arriba a de ser veritat, si no que també ens poden enganyar segons els interessos que es vulguin aconseguir...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada