Quant temps dediquen els nens a la televisió?

Veure televisió és l’activitat líder del nen. Inverteixen més temps mirant la televisió que fent qualsevol altra cosa que no sigui dormir.

El temps dedicat a la televisió varia en funció de l’edat, el sexe i la classe social, i està en relació amb les hores que hi dediquen els pares.

Els nens miren la televisió de 22 a 25 hores setmanals de mitjana. En els preescolars aquesta xifra arriba a una mitjana de 54 hores per setmana, la qual cosa significa de 7 a 8 hores diàries. En general podem dir que durant el transcurs de l’any els nens passen més temps davant de la televisió que a l’escola.

La totalitat del temps dedicat a aquest mitjà de comunicació és de vegades tan elevat que aparentment queda poc temps per menjar, anar a l’escola o dormir. Això es deu a que els nens veuen la televisió mentre dinen o sopen, mentre llegeixen un llibre o fan els seus deures. És la televisió més que qualsevol altre mitjà qui proporciona una base comuna d’informació en les primeres fases de socialització del nen.

La “teleaddicció” no sorgeix espontàniament, sinó per la conjunció de múltiples factors socials, com les condicions de vides urbanes actuals, la dependència internacional i el valor comercial de la informació, entre altres. Els efectes addictius de la televisió es reforcen amb estils de vida urbans i amb el temor a sortir al carrer per interactuar. D’aquesta manera, la televisió es converteix en la distracció fonamental. Els “teleaddictes” no són capaços d’escapar per si mateixos de la imatge, influïts per un mecanisme psicològic semblant al dels fàrmacodependents.

L’home contemporani deu a la comunicació massiva el 85% de la seva informació i coneixement, i dedica a actes relacionats amb la televisió el 75% del temps que no ocupa en treballar o dormir. En general, la tendència apunta a un augment constant en la quantitat de temps dedicat als mitjans massius, particularment pel que fa a la televisió. Fins avui, el temps destinat als mitjans ha tendit a incrementar-se i el seu ús regular sembla haver-se convertit en part indispensable de la vida quotidiana de la societat, amb excepció, potser, dels grups que no tenen possibilitats d’accés a aquests per marginació, aïllament geogràfic o extrema pobresa.

Els nens recorren a la televisió per tal de satisfer les seves necessitats de distracció, reduir tensions, i com a mitjà per obtenir informació.

A més de les motivacions personals, podríem agregar un factor de situació extern al nen: “el nen veu televisió perquè li es imposat pel mitjà”, la veu perquè no li queda cap altre remei. Li és oferta en l’ambient de la llar i se li reforça la conducta de contemplació pels pares. En molts casos constitueix l’única companyia del nen. Veure televisió és un hàbit que es reforça diàriament a traves de gestos, somriures i aprovacions verbals dels adults.

Com a adults i docents hem de saber gestionar i controlar aquest temps i sobretot saber ensenyar a uns infants vulnerables a tots tipus de programació a ser-hi crítics i saber escollir i sobretot veure segons quines coses...

Realment creieu que jo sóc el professor??

Per què sempre ens creiem tot allò que veiem? Realment la nostra capacitat de deducció es limita a allò que veiem o que estem acostumats? Tot i que la idea sigui la mateixa i ens canviïn els formats d’aquesta, nosaltres hi creiem?

Avui com a benvinguda d’aquesta assignatura, en Pitu ens han ven enredat a tots i totes...

Prendre la postura de que seria el nostre professor que ens conduirà pel camí de la comunicació audiovisual, ens ha fet dubtar dient que ell no era pas el nostre professor, si no que era un periodista o un company de carrera que estava fent tercer? La nostra capacitat de deducció front aquesta situació ens ha fet creure que realment ell era allò que nosaltres pensàvem, el professor. Llavors, per que hem dubtat? La informació que ell ens havia donat ens ha fet creure que era ell, la seva posició davant d’una aula, la capacitat d’explicació i conducció... trets que ens donava el missatge que de que ell era el professor... El nostre dubte ha estat, quan aquesta informació implícita que tothom teníem ens ha fallat quan el missatge donat ha canviat els esquemes establerts.

Un FORMAT establert per unes actuacions i actituds a seguir ens ha fet creure que era allò que potser no era, realment estàvem segurs?

Es per això que no hem de creure sempre el que veiem, o el que tenim endavant, hem de tenir la capacitat de poder ser crítics i selectius amb allò que es veu i no donar per suposat, per que en molts dels casos, potser no es tot cert, o la informació donada no és real... Ja que els formats ens enganyen.

Un clar exemple que vam poder veure és el programa CAMALEÓ, on tot i que se’ns va avisar de que el seu contingut era fictici a l’hora de veure-ho vam caure totes en el parany...

Un informatiu fictici s’havia colat en una emissió d’un programa per avisar-nos d’un succés... però no era pas veritat, si no que era el mateix programa amb una transformació camaleònica, que ens va enganyar a totes.

Es per això que no tot el que veiem o la informació que ens arriba a de ser veritat, si no que també ens poden enganyar segons els interessos que es vulguin aconseguir...